Probablement aquest sigui el repàs de 5 pel·lícules amb unes notes més uniformes, ja que totes m'han deixat una sensació similar de decepció. No perquè siguin dolentes, al contrari, sinó perquè me n'esperava molt d'elles, més del que acaben oferint. Tot i això, mireu-les si en teniu ocasió, que de totes en treureu alguna cosa en positiu.
Magnolia (Paul Thomas Anderson, 1999). Després de tants anys perseguint-la i després de tantes recomanacions i idolatracions, per fi la vaig veure i em va sorprendre. Però em va sorprendre que la gent li doni tan de bombo. És una pel·lícula que comença d’una manera immillorable, que després es va fent cada cop més convencional i acaba amb una conclusió fregant el patillerisme. Parlo de la conclusió madura, ja que la conclusió anecdòtica m’encanta, perquè ja fa anys que hi he arribat i en sóc un militant. El film dura tres hores: les dos primeres passen volant, però l’última s’acaba fent monòtona, veient com algunes de les històries no tenen cap mena de trascendència.
7/10
Control (Anton Corbijn, 2007). Veure aquesta pel·lícula quan fa no massa que has vist
el reportatge sobre Joy Division és una putada, ja que et saps massa bé la lliçó i poca cosa et sorprèn. Tot i així, disfrutes alguns moments, sobretot cap a la part final del film, on lògicament es concentren les situacions emotives que acaben desembocant cap al tràgic final. La primera part de la pel·lícula, però, està massa encarada a explicar els fets de manera sistemàtica, sense emoció, sense implicació, gairebé com una obligació. Amb un major sentiment inicial, el tram final hagués estat més demolidor. Ah, i context, a la pel·lícula li falta el context que et faci viure aquella època!! Per cert, estic bastant d'acord amb
aquesta crítica de la pàgina de l'Sputnik.
7,35/10
Klass (Ilmar Raag, 2007). Si per un moment ens oblidem que és una pel·lícula que explica uns fets reals tal i com van passar, ens trobarem davant una història carregada de personatges i situacions tòpiques que ja sabem com acabaran. Però clar, el problema de l’assetjament escolar ja sabem com és, ja el coneixem, ja en sabem les conseqüències habituals i fins i tot les menys habituals. Per això t’envaeix una sensació a mig camí entre el colpiment anímic i el déja-vu. Bones interpretacions per explicar un drama que afecta molts estudiants i que, veient com van les coses, per molt que es denunciï amb pel·lícules com aquesta seguirà existint eternament als centres educatius. Pels segles dels segles.
7,25/10
Déjame entrar (Tomas Alfredson, 2008). És increïble l’allau de bones crítiques que s’està enduent aquesta cinta de terror sueca. D’entrada ja us dic que no n’hi ha per tant (com era d’esperar en una pel·lícula del gènere). Tot i ser una bona pel·lícula, estèticament molt atraient, amb un inici màximament prometedor, amb un ambient fred, interpretacions notables i que tracta el tema dels vampirs (quin avorriment) des d’una òptica diguem-ne que diferent, per mi li falta bastant per arribar a ser una obra referent. Em va resultar ensopida, decebedora en el sentit que en un principi promet molt més del que realment acaba sent. Això sí, hi ha alguna escena deliciosa mereixedora de tornar a ser vista uns quants cops. Finalment, una altra virtut que li he trobat: és una pel·lícula classificada de terror, però crec que no és la seva primera intenció (ni segona tampoc) fer por. Què vol dir això? Que no et matxacaran amb cops sonors infumables o amb maquillatges de nens d’ulls grossos i negres, que ja és molt.
7,35/10
Transsiberian (Brad Anderson, 2008). Pel·lícula típicament
Brad Anderson: entreteniment i més entreteniment, tot i que no amb les quotes d’hipnotisme d’
El maquinista. La pel·lícula és idònia per passar l’estona, ja que ens remet a les intrigues de fa algunes dècades en què l’acció apareix comptadament i on tot es basa en la complicació de les vides d’uns personatges que teòricament havien de tenir la festa en pau. Cap al tram final de la pel·lícula tens la sensació que al director se li escapa la trama de les mans, però sap redreçar el rumb. Una pel·lícula que em va entretenir però que d’aquí unes setmanes hauré oblidat.
7/10
Magnolia (Paul Thomas Anderson, 1999). Després de tants anys perseguint-la i després de tantes recomanacions i idolatracions, per fi la vaig veure i em va sorprendre. Però em va sorprendre que la gent li doni tan de bombo. És una pel·lícula que comença d’una manera immillorable, que després es va fent cada cop més convencional i acaba amb una conclusió fregant el patillerisme. Parlo de la conclusió madura, ja que la conclusió anecdòtica m’encanta, perquè ja fa anys que hi he arribat i en sóc un militant. El film dura tres hores: les dos primeres passen volant, però l’última s’acaba fent monòtona, veient com algunes de les històries no tenen cap mena de trascendència. 7/10
Control (Anton Corbijn, 2007). Veure aquesta pel·lícula quan fa no massa que has vist el reportatge sobre Joy Division és una putada, ja que et saps massa bé la lliçó i poca cosa et sorprèn. Tot i així, disfrutes alguns moments, sobretot cap a la part final del film, on lògicament es concentren les situacions emotives que acaben desembocant cap al tràgic final. La primera part de la pel·lícula, però, està massa encarada a explicar els fets de manera sistemàtica, sense emoció, sense implicació, gairebé com una obligació. Amb un major sentiment inicial, el tram final hagués estat més demolidor. Ah, i context, a la pel·lícula li falta el context que et faci viure aquella època!! Per cert, estic bastant d'acord amb aquesta crítica de la pàgina de l'Sputnik. 7,35/10
Klass (Ilmar Raag, 2007). Si per un moment ens oblidem que és una pel·lícula que explica uns fets reals tal i com van passar, ens trobarem davant una història carregada de personatges i situacions tòpiques que ja sabem com acabaran. Però clar, el problema de l’assetjament escolar ja sabem com és, ja el coneixem, ja en sabem les conseqüències habituals i fins i tot les menys habituals. Per això t’envaeix una sensació a mig camí entre el colpiment anímic i el déja-vu. Bones interpretacions per explicar un drama que afecta molts estudiants i que, veient com van les coses, per molt que es denunciï amb pel·lícules com aquesta seguirà existint eternament als centres educatius. Pels segles dels segles. 7,25/10
Déjame entrar (Tomas Alfredson, 2008). És increïble l’allau de bones crítiques que s’està enduent aquesta cinta de terror sueca. D’entrada ja us dic que no n’hi ha per tant (com era d’esperar en una pel·lícula del gènere). Tot i ser una bona pel·lícula, estèticament molt atraient, amb un inici màximament prometedor, amb un ambient fred, interpretacions notables i que tracta el tema dels vampirs (quin avorriment) des d’una òptica diguem-ne que diferent, per mi li falta bastant per arribar a ser una obra referent. Em va resultar ensopida, decebedora en el sentit que en un principi promet molt més del que realment acaba sent. Això sí, hi ha alguna escena deliciosa mereixedora de tornar a ser vista uns quants cops. Finalment, una altra virtut que li he trobat: és una pel·lícula classificada de terror, però crec que no és la seva primera intenció (ni segona tampoc) fer por. Què vol dir això? Que no et matxacaran amb cops sonors infumables o amb maquillatges de nens d’ulls grossos i negres, que ja és molt. 7,35/10
Transsiberian (Brad Anderson, 2008). Pel·lícula típicament Brad Anderson: entreteniment i més entreteniment, tot i que no amb les quotes d’hipnotisme d’El maquinista. La pel·lícula és idònia per passar l’estona, ja que ens remet a les intrigues de fa algunes dècades en què l’acció apareix comptadament i on tot es basa en la complicació de les vides d’uns personatges que teòricament havien de tenir la festa en pau. Cap al tram final de la pel·lícula tens la sensació que al director se li escapa la trama de les mans, però sap redreçar el rumb. Una pel·lícula que em va entretenir però que d’aquí unes setmanes hauré oblidat. 7/10
5 apreciacions:
Hola! No ho dubtis, no em perdré el reportatge (que bé que jo hagi vist abans la pel·lícula). Estic d'acord amb el que dius, però com crec que insinuo al meu post,penso que la intenció del director no era tant aprofundir o fer un documental biogràfic, sinó extreure sensacions, emocions i centrar-se molt en la ment d'Ian Curtis. Jo ho veig més com un treball poètic que com una cosa ben desenvolupada. Ara bé, si coneixes bé la història del grup suposo que et quedes amb ganes de més...
Magnolia per mi es un 10 de 10. Ja l'he vist molts cops i no em sembla llarga ni res de res, no li sobra ni un minut. Es l'obra magna de Paul Thomas Anderson. Per cert, has vist Punch-Drunk Love? Impressionant, te la recomano.
Control em va semblar un pal de peli, almenys la primera hora que es fins on vaig arribar, i aixo que soc fans de Joy Division, pero no, no puc amb la peli.
Roser: doncs tot i ser un retrat emocional jo me l'esperava encara més emotiu! jeje és que és una història perquè et deixi destrossat
Fred: no he dit que em semblés llarga, té la virtud de mantenir l'interès tres hores, però la part final, al veure que molts personatges no conduien a res, es fa ensopida. Punch-drunk love la vaig veure i em va encantar, és genial, la que més m'ha agradat del P. T. Anderson i amb diferència de les que he vist seves
D'acord, Magnòlia és una pel.lícula irregular. Però té tants momentassos que només per això ja val la pena de veure.
a transsiberian l'ha deixava amb un sis baixet, a magnolia li alçava una miqueta la nota i vaig a cercar control ara mateix ja que tinc molt fresca 24 hours party people.
Publica un comentari