La curiosa decepció de David Fincher

Qui sap si ja fa més d’un any que portava esperant aquesta nova pel·lícula de David Fincher. Per ser més precís diré que l’estava esperant des que vaig sortir per la porta del cine després de veure Zodiac.

El David Fincher del segle XXI ja no és aquell director dels anys 90 que va crear una escola contínuament imitada però mai igualada, ni aquell que va situar dos de les seves obres entre els clàssics indiscutibles de la dècada. Ha evolucionat.

L’evolució ja de per si és positiva. Millor això que un encasellament crònic que derivi en un interès nul per l’obra d’un artista. Però el rumb que ha agafat Fincher no em convenç. Amb El curioso caso de Benjamin Button certifica un gir en què es deixa enrera aquella brutícia i agressivitat per donar lloc al sentimentalisme i a la gran pel·lícula per commoure al gran públic. Fincher ha traspassat la línia, i això li pot valer moltes estatuetes.

No estic dient amb això que El curioso caso de Benjamin Button sigui dolenta, això crec que no es pot dir vista l’impecable factura visual i el saber arribar fins al final guardant un mínim d’interès. Però no m’agrada com desaprofita els personatges ni com tracta els moments dramàtics, que acaben convertits massa sovint en situacions pasteloses. Se’l veu poc acostumat i massa forçat.

I és que Fincher tenia entre mans una història plena de possibilitats, una oportunitat única per firmar una obra completament rodona on les peces encaixessin de la forma més harmònica possible. I aquí és quan arriba la decepció de veritat.

La primera mitja hora o tres quarts són bastant fluixos. Costa molt implicar-se en la història de Benjamin. Som espectadors i ja està, no ens involucrem sentimentalment fins, com a mínim, passada la primera hora. Llavors comença l’alternança de les tres grans línies: la del temps actual, un pèl insoportable i sense cap final culminant; la de la història del Benjamin sol, que és la més interessant, i la història entre Benjamin i Daisy, que acaba per avorrir i desesperar a parts iguals. A més, sorgeixen diverses subtrames que van finalitzant sense haver provocat cap canvi en la història principal. El que se’n diria palla.

Tot aquest conjunt de punts negatius refusen qualsevol intenció de reflexió sobre la vida per part de l'espectador (com a mínim és el que em va passar a mi). Ni tan sols en el parell de moments clarament Amélie que hi podem identificar. Perdre aquest valor reflexiu castiga massa el global de l'obra.

Pel que fa al treball dels actors, no crec que Brad Pitt estigui tan i tan bé, ha tingut papers molt més brillants, tot i que està clar que el punt fort de la seva interpretació està en l’espectacular maquillatge. Però de qui és mèrit del maquillatge en una pel·lícula? Per altra banda, Cate Blanchett juga el paper de plasta. No sé si per ella o pel personatge, però és tediós fins més no poder. Tampoc ajuden gens les veus, ja que els mateixos dobladors de Pitt i Blanchett han de simular veus de gent gran, donant com a resultat mitja pel·lícula amb personatges parlant com si anessin restrets.

Però què fa que les gairebé tres hores de metratge no resultin del tot avorrides? Primer de tot l’intriga de saber quin serà el desenllaç final, i segon el seguit de bons detalls, moments i sensacions que hi ha escampats al llarg del film. Llàstima que estiguin tan dispersos que no puguis encadenar més d’un quart d’hora esperançador.

En resum, Fincher ha fet una bona pel·lícula que ha agaradat i agradarà a molta gent, però amb massa punts dèbils com per considerar-la candidata a entrar al club de les més bones de la dècada. Però si un cop assolit l’èxit ja es queda tranquil i ens torna amb més agressivitat, ni que sigui una mica, el podrem perdonar. Mantenim les esperances.