Bienvenidos al Norte / Bienvenue chez les Ch'tis (Dany Boon, 2008)

Ja que la setmana de la seva estrena se'n va parlar força en els comentaris d'aquest bloq, li dedico un post a Bienvenidos al Norte, pel·lícula francesa que va batre tots els rècords de taquilla al seu país.

De la mateixa manera que passa al món de la música o al dels llibres, que una pel·lícula sigui la que més entrades ha venut no vol dir res. Primer, perquè tot depèn de la promoció i segon perquè comprar l'entrada no vol dir que després t'hagi agradat. Per tant, no és d'extranyar si no dic que Bienvenidos al Norte no és ni molt menys la millor pel·lícula francesa que he vist mai, ni tan sols dels últims anys. Tot i així, es deixa veure.

També he de dir que a mi les comèdies franceses sempre m'han relliscat bastant. Deu ser que no capto l'humor gal (excepte quan es tracta d'Astèrix, clar) i em va més quan es posen del rollo cru (Noé sense anar més lluny).

Un altre factor que actua de barrera és el (des)coneixement dels intríngulis geosocials de França. En el meu cas, no tenia ni la més remota idea de com consideraven els francesos que eren els del seu nord. Això, sumat als acudits lingüístics, fan que un bon grapat de gags quedin diluïts en un això deu ser divertit si ho entens. Tot i així, no trobo que sigui el gran inconvenient de la pel·lícula.

Però anem al tema ja. La història de la pel·lícula no té cap mena de secret. Només començar ja pots endevinar tots els camins que agafarà, amb un remat final exageradament amable pel meu gust. Bé, és una mancança perdonable si tenim en compte que l'objectiu de la pel·lícula és el retrat costumista, el xoc d'estereotips i, en definitiva, el fer riure.

I aconsegueix fer riure, encara que sense exageracions. Hi han moments certament ben trobats en què deixes anar la riallada, que encara que no en són massa estan prou ben repartits com perquè no hi hagin parts desertes. La pel·lícula manté en aquest sentit un ritme acceptable. També s'ha de dir que tampoc em vaig pixar de riure en alguns moments que semblava que estaven destinats a això.

També em va despertar interès el retrat que es fa dels habitants d'aquesta zona del nord, amb un caràcter molt distant al del nostre protagonista i parlant gairebé un idioma diferent al francès urbanita. Si bé no és un estudi sociològic, sí que serveix com a excusa per presentar-nos una sèrie de personatges insòlits que serveixen per sostenir la pel·lícula. Potser s'hagués hagut d'explotar un pèl més aquest aspecte.

En resum, una pel·lícula entretinguda, amable (massa i tot) però que difícilment quedarà gravada durant anys en la memòria. Això sí, és inevitable qüestionar-se què passaria si es fes una pel·lícula així aquí. Un andalús anant a Catalunya on la gent és molt seva i garrepa? La comèdia de l'any. Un català anant a qualsevol lloc d'Espanya i trobar extranyes les seves costums? La guerra civil. O al revés. Jo ho veig molt difícil.