Ensopiment generalitzat, amb pinzellada de record

Bastant d’avorriment en el repàs d’avui de pel•lícules. La nota més pintoresca va a càrrec de Woody Allen i la més entretinguda a la vegada que nostàlgica de la mà de dos amics.

Ficció (Cesc Gay, 2006). Pel•lícula que acaba als cinc minuts d’haver començat, perquè és llavors quan saps com acabarà perfectament la història i perquè des d’aquest moment tot és intrascendent i carent de cap tipus d’interès. El que més pena fa és el desaprofitament de grans actors com Eduard Fernández i Javier Cámara. N'esperava molt més, com a mínim en quant a diàlegs. No li vaig saber trobar la gràcia. 3/10

Abierto hasta el amanecer (Robert Rodriguez, 1995). Fa unes setmanes vaig veure que la feien a Cuatro i em van entrar ganes de veure-la per enèsima vegada després d’uns quants anys sense fer-ho. Divertimento a càrrec de dos amics (Rodriguez i Quentin Tarantino) dividit en dos parts molt diferenciades. El primer tram de pel•lícula és una road-movie tarantinesca molt bona, que deriva en una segona part vampiresca més a l’estil Rodriguez més fluixa però divertida per a qui ho vulgui veure així. Efectes especials llafiscosos i múltiples errors de racord. Molt superior a l'altre divertimento conjunt que els dos mateixos directors farien una dècada després, Grindhouse (Planet Terror + la lamentable i putrefacta Death Proof). 8,25/10

Thumbsucker (Mike Mills, 2005). Producció de tall independent amb un inici mitjanament prometedor però que acaba caient en l’avorriment i, en el meu cas, en el tansemenfotisme. Gran part de culpa d’això ho té el protagonista, un xaval que encara es xupa el dit perquè li costa obrir-se al món, que no em va caure bé ja des del primer minut. 4/10

La última noche de Boris Grushenko (Woody Allen, 1975). Pel•lícula del vessant més hilarant de Woody Allen que combina moments molt divertits amb altres més insípids, i que es basa principalment en la interpretació del mateix director, fonamental perquè el personatge i el film funcionin correctament. Per què ja no fa pel•lícules així? 7,75/10

Bottle Rocket (Wes Anderson, 1996). Opera prima del peculiar director Wes Anderson, que si bé en aquesta primera obra ja es dibuixen clarament els trets característics de la seva filmografia, per mi no els acaba d’encaixar bé amb el transucrs de la trama. Els personatges estan molt per sobre d’una història més ensopida del que promet en un principi. 6/10

Si voleu saber més informació sobre la pel·lícula (sinopsi, actors, etc) cliqueu damunt el seu títol, ja que hi està linqat la seva fitxa a filmaffinity.