Començament d'any cinematogràfic més que acceptable

Encetem un nou any de repàs cinematogràfic, per tal de satisfer als que tant us agrada aquesta secció i per seguir creant indiferència entre aquells que els importa bàsicament una merda el que miri o deixi de mirar i el que opini o deixi de criticar. Així que per a tots, salut!

JCVD (Mabrouk El Mechri, 2008). El dia que es va estrenar ja en vaig parlar al bloq dient que em semblava una proposta molt interessant. Veure un superheroi del múscul en el seu tram crepuscular i autoparodiant-se podia tenir la seva gràcia, però a l’hora de la veritat em va semblar que tot es quedava a mig camí del que m’esperava. Van Damme està prou bé en el seu paper, però la història en què es veu immers no em va acabar d’interessar, potser perquè m’esperava més autoparòdia del que hi ha a simple vista. Força bones les referències a companys de professió com l’Arnold i l’Steven. La reflexió-justificació que hi ha per emmig de la pel•lícula no em va calar perquè em va semblar posada en calçador. La intenció de tot plegat, però, és bona. 6/10

Ghost Town (David Koepp, 2008). Hi han diversos motius per haver vist aquesta pel•lícula: primer perquè la protagonitza Ricky Gervais, prota de la genial The Office britànica; segon, perquè en vaig llegir bones crítiques, i tercer perquè la volia veure abans que s’estrenés aquí sota un títol d’aquells vergonyosos que quan sigui el moment ja comentaré. Ghost Town és una comèdia per passar la tarda que pretèn el somriure i a estones el riure, cosa que aconsegueix. Presenta molts tòpics, sobretot al principi i al final, però per mig camí traça línies ascendents que la fan mínimament especial i amb certs tocs prou bons. Per als que tenen ganes de riure una estona sense que els tractin massa de tontos. 7/10

A time for drunken horses (Bahman Ghobadi, 2000). Primera (o de les primeres) pel•lícula del director que posteriorment es faria popular amb Las tortugas también vuelan. El film que tractem ara té bastantes similituds amb aquesta última, ens trobem davant el drama d’una família tirada endavant per un preadolescent que ha de madurar a la força per treballar i guanyar els diners suficients per curar el seu germà discapacitat. Drama cru i sense adornaments, ambientat en un paisatge gèlid a la frontera amb Iraq. El fred cala ben endins de l’espectador, que veu atònit la capacitat de tirar endavant i no rendir-se dels que no tenen res a perdre en una vida que sempre els dona l’esquena. Per reflexionar-hi. 8/10

Rocknrolla (Guy Ritchie, 2008). Ja la vaig comentar fa uns dies aquí. Però encara faltava posar-hi la nota. 5,5/10

Intermission (John Crowley, 2006). Sorprenent pel•lícula irlandesa, amb un començament certament impactant que no fa més que avisar-nos que el que ens trobarem al llarg del metratge serà una successió de situacions, algunes incòmodes d’altres impactants i poques de convencionals. Històries entrelligades filmades potser amb una mínima dosi de pretensió però que enganxen. Llàstima que en els minuts finals es vagi diluïnt, i és que trobar un bon final per tot això ha de ser ben difícil. 8,25/10


Si voleu saber més informació sobre la pel·lícula (sinopsi, actors, etc) cliqueu damunt el seu títol, ja que hi està linqat la seva fitxa a filmaffinity.