5 de 5: Batmans, robots, flors i cansalada canadenca

Després de la multiculturalitat de l'últim repàs cinematogràfic, en aquesta ocasió farem un ple al 5 de pel·lícules d'Estats Units. I a sobre bastant actuals. Ja veureu que comento les dos últimes de Batman, de les quals ja en vaig fer un comentari l'altre dia (sobre el tema d'efectes especials).


Batman Begins (Christopher Nolan, 2005). L'inici de la pel·lícula em va resultar un pèl decepcionant, suposo perquè Nolan intenta explicar moltes coses, massa, en un espai curt de temps, amb la conseqüent successió frenètica d'esdeveniments. Tot i això, i com ja és sabut de Nolan, l'atmosfera és molt bona, rivalitzant amb la que podria crear Tim Burton, encarregat de dirigir les dos primeres adaptacions cinematogràfiques. Tot i ser una pel·lícula molt vàlida i digna d'un dels millors superherois (si no el millor), no em va acabar de semblar el pel·liculón que semblava ser, degut a una trama que acaba sent més rebuscada del que és necessari. Per cert, el paper de la Katie Holmes me fa molta ràbia.

El caballero oscuro (Christopher Nolan, 2008). És molt bona, però no arriba a ser l'obra mestra màxima que tanta gent diu que és. Un cop més, l'atmosfera és genial, i les escenes d'acció molt potents, tal i com ja vaig explicar i aplaudir. Però un cop més la trama s'entortolliga massa, i personalment vaig arribar a desconnectar-ne i entregar-me a les escenes d'acció i a un grnadiós Joker que no es tornarà a repetir. M'agrada molt la conclusió de la pel·lícula, i el paper que juga Batman a Gotham, lluny de ser un superheroi com qualsevol altre. En aquest aspecte és fabulós. Ah! En aquesta segona pel·lícula, Katie Holmes deixa el seu paper en mans de Maggie Gyllenhaal, però igualment segueix fent molta ràbia.


WALL·E (Andrew Stanton, 2008). Exquisita primera part de la pel·lícula amb un robot que des del primer segon s'ha guanyat al públic. No calen paraules ni, per grandíssima sort i descans dels nostres cervells i aparells auditius, cançons. La imatge és poderosa, l'animació fantàstica i la història captiva. Un cop comença l'acció entrem en una segona part més convencional però que a mi no em va molestar gens ni mica. Potser sí que amb coses més habituals però fetes amb molta gràcia, fruit de gent que sap fer molt bé la seva feina. Ideal per passar una gran estona i tenir la sensació que has aprofitat l'entrada del cine. L'únic punt criticable és el missatge moral, a vegades obvi, a vegades xocant amb la idea que tenim de Disney i el seu negoci.


Flores rotas (Jim Jarmusch, 2005). Jarmusch és un director de contrastos. Té grandioses pel·lícules com Dead Man o Extraños en el paraíso, però també té obres infumables i insoportables com Coffee & Cigarrettes. Flores rotas està més lluny del primer grup que del segon però per sort sense la pedanteria ni la intrascendència de les converses a toc de cafeïna i nicotina. Flores rotas cau bé al principi, sobretot gràcies a un Bill Murray que ja té el paper après de memòria (és un paper o ell és així ja de per si?). Però de mica en mica es va diluïnt quan te n'adones que tota la història no porta absolutament a res, però menys encara el final, estafador com pocs se n'han vist. Molt fluixa, tot i algunes situacions puntuals ben trobades.

Operación Canadá (Michael Moore, 1995). Michael Moore, a banda de fer documentals, també ha fet pel·lícules, com aquesta comèdia made in Moore on els Estats Units busquen un rival després del final de la Guerra Freda i decideixen apuntar cap als seus veïns del nord. Agressiu com sempre, cosa que s'agraeix, i amb molta càrrega humorística crítica. Tot i això, se'm va fer un pèl pesada i a vegades excessiva o sense gràcia. Bona intenció, regular execució.