5 de 5 multicultural (ja que està tant de moda...)

Varietat de nacionalitats en el repàs d'avui: Alemanya, Itàlia, Japó, Iran i Estats Units (amb regust Mexicà). Perquè ningú se senti discriminat!


La vida de los otros (Florian Henckel-Donnersmarck, 2006). A tot arreu havia sentit grandioses crítiques d'aquesta pel·lícula alemanya sobre l'espionatge policial de l'antiga RFA. I la pel·lícula compleix gairebé les expectatives, ja que és un relat molt sòlid sobre què representava estar controlat constantment quan hi havien indicis que anaves massa a contracorrent. I he dit que compleix gairebé perquè per mi hi falta aquell punt que la faci passar al grup de pel·lícules excepcionals. Però de bona nota en té, i la recomanació de que la vegueu també.


Amarcord (Federico Fellini, 1973). Després de l'eufòria que em va provcar aquesta pel·lícula quan la vaig veure per primer cop ja farà uns 5 anys, per fi la vaig tornar a veure. I la veritat és que no sé per què però ja no li vaig trobar la genialitat del primer cop. Ni vaig riure com ho havia fet el primer cop. Fins i tot hi va haver moments en què em vaig avorrir. Sembla estrany com afecta la teva predisposició quan has de veure una pel·lícula. Tot i això no deixa de ser bona, clar, però ja no li tinc tanta eufòria dedicada.


Takeshis' (Takeshi Kitano, 2005). Kitano ha passat per diverses etapes (en línies generals). Una primera època amb pel·lícules com Sonatine o Violent Cop que la tinc encara per descobrir; i una segona etapa brillantíssima amb obres grandioses com Hana-Bi o Dolls i un trunyaco dels grossos com Zatoichi. Amb Takeshis' corre el perill d'obrir-ne una altra, tot i que esperem que només es quedi amb aquest intent d'autoparòdia lynchiana. Sí, lynchiana, o com a mínim aquesta és la conclusió que en treus després d'arribar fins al final de la pel·lícula havent deixat per inútil entendre-la des del minut 20. Però Kitano no és Lynch, i el producte, per mi, no funciona, tot i que tingui algun punt que pot arribar a semblar curiós o fins i tot fer gràcia. Confiem que Kitano segueixi d'ara en endavant mostrant el seu potencial (que en té) per altres camins, o si segueix per aquest, que ho millori bastant. Apta per a poca gent.


El sabor de las cerezas (Abbas Kiarostami, 1997). Aquest any 2008 m'havia proposat mirar bastant cine d'orient pròxim per tal d'explorar cinematografies exòtiques que diuen que estan tan bé. I ha estat precisament veient una de les obres referents d'un dels directors referents d'aquest tipus de cine que he decidit deixar-lo aparcat. Perquè no. No em trago lo que ens volen vendre. Són avorrides i punt. Molta poesia visual i lo que tu vulguis, però ells van a un ritme i jo a un altre. Hi han ritmes lents i ritmes insoportables. El sabor de las cerezas és insoportable. Fa reflexions que importen poc més que el desenllaç final, que al final no és un desenllaç sinó una tonteria. I ara ja parlo en general: cap pel·lícula d'aquestes tan guais m'ha motivat el més mínim sentiment: ni nens pobres cecs ni homes destrossats psicològicament. A mi sí que m'han torturat.


Babel (Alejandro González Iñarritu, 2006). Iñarritu està abonat a la fórmula d'històries connectades, i la cosa ja comença a fer olor, la veritat. Tot i que la pel·lícula em va agradar, he de dir que no em va emocionar com volia pretendre. La història de la dona que cuida els dos nens nord-americans és la que més em va agradar, i la que passa al Marroc també em va agradar perquè em va recordar el viatge que hi vaig fer fa un any. La història japonesa poca cosa. Ep! Però totes aquestes històries haurien d'estar connectades, no? Això és el que debia pensar el guionista 3 hores abans d'entregar la pel·lícula escrita a la productora, perquè sino no s'entén uns lligams tan patilleros i poc creïbles. Tot i així, es pot dir que el conjunt funciona, però si comparem, resulta un bajón considerable amb la primera de Iñarritu, Amores Perros (les comparacions estan permeses, ja que sempre ens han venut que Amores Perros, 21 gramos i Babel eren trilogia, així que...).