Infectats, més infectats, rockeros viejunos, nens fantasma i nens cecs

Què macabre que m'ha quedat el títol d'aquest repàs cinematogràfic, no? Tranquils, la valoració global de les pel·lícules de les que parlaré a continuació no és tan espantós, tot i que tampoc n'hi ha hagut cap com per tirar cohets. Serà que últimament me costa trobar pólvora de la bona?


28 días después (Danny Boyle, 2002). Segona repassada a aquesta pel·lícula, de la que no recordava pràcticament res (en el seu dia la vaig agafar amb massa son a sobre). Després d'un inici explosiu i certament molt bo el film agafa una línia descendent que la porta a un final que desmereix el plantejament inicial. La idea de 28 días después ens pot recordar a grans pel·lícules com Doce monos o Hijos de los hombres (aquesta última, posterior, del 2006), amb una tècnica de rodatge molt interessant, entrant de ple en el cinema digital exprimint-lo bastant a fons. Un dels punts fluixos del film és que el personatge principal passa de transmetre la sensació que estarem davant una bona actuació a la fredor, en part per culpa al superhome en què es converteix, saltant murs, esquivant lo que no es pot esquivar i endinsant-se en un món que acaba sent poc verossímil. Tot i així recomano la pel·lícula, ni que sigui pel seu tram inicial.


28 semanas después (Juan Carlos Fresnadillo, 2007). Sí sí, em vaig fer una sessió de les dos pel·lícules, vaig acabar d'infectats fins la sopa. La segona part no vindria a ser la típica segona part, tot i que sí que la trobo lleugerament per sota de 28 días después. Aquesta, igual que la seva germana gran, marca una línia descendent molt marcada. Un inici gairebé brillant, aprofitant els recursos oblidats del cinema digital, i creant tensió per a qui en vulgui. Però un cop més la cosa es desinfla en mars d'inverossimilituds. Trobo que no sap crear la mateixa atmosfera apocalíptica que la seva predecessora. Tot i així, és una digna successora.


Shine a Light (Martin Scorsese, 2007). Anem al gra: es ven com un documental i NO HO ÉS. És un concert ben gravat dels Rolling Stones amb alguna imatge d'arxiu pel mig i un principi de pel·lícula per a goce i disfrute del senyor Scorsese (que per cert, aquí de cara me recorda bastant a Woody Allen...). Només apta per a fans dels Stones o per als que els agradi la seva música. D'humor no n'hi ha gaire (tot i que ens diguin que n'hi ha), però fa gràcia veure l'energia que tenen els cabrons. Ai el suc de coco...

Al final de la escalera (Peter Medak, 1979). El problema de veure pel·lícules de terror de l'any 79 quan estem al 2008 és que ja no ens impacta res perquè ho hem vist tot. No dubto que sigui una pel·lícula molt sòlida, ben construida, amb un bon tempo i amb moltes qualitats més, però el resultat pot ser massa insípid vist des del S.XXI. Però al tanto! Que supera descaradament el 99% de pel·lícules de terror de l'actualitat. Mireu-la si teniu poca son, perquè jo la vaig mirar amb poques hores de dormir i em va pillar un bon asobine.


El color del paraíso (Majid Majidi, 1999). Una fotografia excepcional, un nen que és bon actor i no fa ràbia, una història emotiva, un ritme fantàstic,... tot el que vulgueu i més, però a mi m'hi falta algo més a totes aquestes fórmules sobrevalorades. No sé si dec ser jo o què, però la pel·lícula me va deixar gairebé igual que quan la vaig començar. No entenc perquè tanta idolatració insidcriminada, que sigui de l'Iran no vol dir que ens haguem d'agenollar i rendir-nos davant un suposat prodigi de l'art, eh? Que una peli vinguda de l'orient i que parli de nens cecs també pot ser normaleta, eh? I més si té un final tan cutreiro com el que té... Eh, però que la peli està bé, eh??