Germans Coen al poder, pretenciosos a la foguera!

Ja fa molts dies que no faig repàs cinematogràfic, i és que hem estat bastant liats en una història (que ben aviat publicaré aquí) i clar, no hi ha hagut gaire temps per veure pel·lícules aquests dies. I sense més dilatacions textuals, passem a repassar 5 pel·lícules més:


Primer (Shane Carruth, 2004). La pel·lícula parteix d'una idea força bona, i la manera en què es vol dur a terme és molt interessant, però la cosa no funciona per enlloc. Te volen ocultar l'eix sobre el que gira la pel·lícula i en comptes de crear-te intriga, et provoquen avorriment. Tot i durar poc més d'una hora i quart es fa interminable. Pot resultar pedant.



No es país para viejos (Joel Coen i Ethan Coen, 2007). Una opinió més sobra la pel·lícula: magistral. Me va encantar, és una lliçó de cine feta pel·lícula. Genial. Brutal. Feia molt de temps que no sortia tan entusiasmat d'una sala de cine, i també feia molt de temps (massa temps) que no sortia tan convençut després d'haver vist la nova pel·lícula d'un director dels bons. M'encanta, inclòs el final. No totes les pel·lícules han d'acabar amb un pla general i la musiqueta sonant de fons dient-te: "ei, que la pel·lícula s'està a punt d'acabar". L'única cosa discutible que li podem trobar és que durant bastanta estona me recordava en excés a la gran obra mestra dels Coen, Fargo. Però res més. Senyores i senyors, amb tots vostès els Coen en estat pur han tornat. Donem gràcies.



Fargo (Joel Coen, 1995). Clar, després del peliculón em van entrar moltes ganes de veure-la, i què millor que tornar a disfrutar d'una de les millors pel·lícules dels 90? Podria dir mil coses, però ara em ve de gust parlar dels personatges i dir que els Coen són capaços de crear els més originals, absurds i genials personatges a la gran pantalla.



El castillo ambulante (Hayao Miyazaki, 2004). Primer de tot diré que, com molta gent, vaig veure El castillo ambulante perquè El viaje de Chihiro me va fascinar de forma exagerada. Aquesta també fascina, sobretot al principi, també quedes absorvit en un principi per la capacitat imaginativa de l'autor. Però no tant com Chihiro. Aquí l'argument s'embolica massa i fa que perdis l'interès per la història. També amb tocs més pastelosos que la vulgaritzen. Tot i així, molt recomanable.



Hard Candy (David Slade, 2005). ZzzZZZzZZZZZzZzZZzzz zZzZzZzZzZzZz zZzZzZ zZzZz ZzZzZzZzZ zZzZzZzZz ZZzZzZzZ zZzZz zZzZzZzZzZzZz zZzZzZ zZzZz ZzZzZzZzZ zZzZzZzZz ZZzZzZzZ zZzZz zZzZzZzZzZzZz zZzZzZ zZzZz ZzZzZzZzZ zZzZzZzZz ZZzZzZzZ zZzZz zZzZzZzZzZzZz zZzZzZ zZzZz ZzZzZzZzZ zZzZzZzZz ZZzZzZzZ zZzZz. En definitiva, un peñazo infumable de pel·lícula. Com sempre, el festival de Sitges premiant bodrios. En aquest cas, una pretenciositat insoportable que va de psycothriller intel·ligent. Molt n'ha d'aprendre aquest tio per saber traçar personatges intel·ligents. Ellen Page (bueno, el personatge) insoportable a més no poder. Una pèrdua de temps absoluta.