De DVD’s sobre grups de música n’hi ha per donar i per vendre. Per això és tota una fortuna trobar-ne algun de tant en tant com aquest Zertarako Amestu, un documental dels últims 25 mesos viscuts pels membres de Berri Txarrak, una de les bandes més coherents, perfectes, senzilles i brutals que existeixen, tant a nivell basc com a nivell internacional. I no és, ni molt menys, una exageració ni una veneració a cegues.
El documental comença amb el pas de quartet a trio i els problemes que això els va comportar un cop acabada la gira del seu quart disc, Libre© (2003). A partir d’aquí podem veure com es construeixen el seu nou local d’assaig, com graven el seu cinquè disc, Jaio.Musika.Hil (2005) i els dies de la llarga gira de presentació, primer per Llatinoamèrica, després a l’Àsia més llunyana i finalment a Europa i a casa nostra.
Però el fil argumental no es basa solament en enllaçar una darrera l’altra imatges de carreteres passant i de gent saltant als concerts. Combina impressions dels tres membres de la banda amb la gent que comparteix les seves vides artístiques, i amb una veu en off que ens trasllada les reflexions poètiques del lletrista i cantant del grup, Gorka.
Què sent un grup que ha nascut des del no-res, que s’ho ha currat pas a pas i que sent profundament tot allò que fa? Com reacciona davant la bona resposta de la gent? Això és el que ens explica també Zertarako Amestu. Podem veure concerts fets davant de desenes de persones a Llatinoamèrica desconeixedores de la banda fins a actuacions davant de públic plenament entregat.
Moments de pell de gallina n’hi ha uns quants, però especialment quan fan referència al concert que van fer a la sala Apolo de Barcelona el 2006. Van omplir la sala i van descarregar com mai. Jo hi era, i si llavors vaig quedar meravellat (per enèsima vegada), aquest cop se’m van eriçar tots els pèls del cos al reviure-ho amb imatges. Indescriptible.
Quan acabes de veure el documental se’t reafirmen totes les impressions que tenies abans. Són un grup d’una qualitat fora de lo comú. La seva música és pur sentiment. Són sincers, coherents amb tot allò que fan. I, sobretot, humils. Estan dalt, tot i que no saben si demà encara existirà Berri Txarrak. Només saben que estan a gust fent el que més els agrada fer, el que més els motiva.
I tot això amb una música a priori senzilla, sense artificis, directa al moll de l’os. Com diuen al documental, “menos es más”, i el nom de l’últim disc, Jaio.Musika.Hil (Néixer.Música.Morir) ho diu tot.
Era d’esperar que un grup capaç d’oferir discos tan rodons com els que ha fet, fes un documental tan emotiu i que m’ha omplert. Altre cop, han complert les espectatives i de quina manera...
El documental comença amb el pas de quartet a trio i els problemes que això els va comportar un cop acabada la gira del seu quart disc, Libre© (2003). A partir d’aquí podem veure com es construeixen el seu nou local d’assaig, com graven el seu cinquè disc, Jaio.Musika.Hil (2005) i els dies de la llarga gira de presentació, primer per Llatinoamèrica, després a l’Àsia més llunyana i finalment a Europa i a casa nostra.
Però el fil argumental no es basa solament en enllaçar una darrera l’altra imatges de carreteres passant i de gent saltant als concerts. Combina impressions dels tres membres de la banda amb la gent que comparteix les seves vides artístiques, i amb una veu en off que ens trasllada les reflexions poètiques del lletrista i cantant del grup, Gorka.
Què sent un grup que ha nascut des del no-res, que s’ho ha currat pas a pas i que sent profundament tot allò que fa? Com reacciona davant la bona resposta de la gent? Això és el que ens explica també Zertarako Amestu. Podem veure concerts fets davant de desenes de persones a Llatinoamèrica desconeixedores de la banda fins a actuacions davant de públic plenament entregat.
Moments de pell de gallina n’hi ha uns quants, però especialment quan fan referència al concert que van fer a la sala Apolo de Barcelona el 2006. Van omplir la sala i van descarregar com mai. Jo hi era, i si llavors vaig quedar meravellat (per enèsima vegada), aquest cop se’m van eriçar tots els pèls del cos al reviure-ho amb imatges. Indescriptible.
Quan acabes de veure el documental se’t reafirmen totes les impressions que tenies abans. Són un grup d’una qualitat fora de lo comú. La seva música és pur sentiment. Són sincers, coherents amb tot allò que fan. I, sobretot, humils. Estan dalt, tot i que no saben si demà encara existirà Berri Txarrak. Només saben que estan a gust fent el que més els agrada fer, el que més els motiva.
I tot això amb una música a priori senzilla, sense artificis, directa al moll de l’os. Com diuen al documental, “menos es más”, i el nom de l’últim disc, Jaio.Musika.Hil (Néixer.Música.Morir) ho diu tot.
Era d’esperar que un grup capaç d’oferir discos tan rodons com els que ha fet, fes un documental tan emotiu i que m’ha omplert. Altre cop, han complert les espectatives i de quina manera...
Trailer en euskera del documental:
A part d'aquest documental (de 68 minuts de durada), el DVD inclou part de l'últim concert de la gira fet a Astra (Gernika). Tot per un preu que és d'agrair.
0 apreciacions:
Publica un comentari