De 5 en 5

Ja que no se'm dóna gaire bé escriure una crítica llarga, consistent i ben escrita, però com que tampoc vull deixar de comentar pel·lícules, potser adopto el format de petites impressions sobre els últims 5 films que he vist (ja sigui al cine, tumbat a la butaca de casa meva o en alguna filmoteca fent-me el cinèfil de postal).

Som-hi doncs:

La invasión de los ladrones de cuerpos (Don Siegel, 1956). Una de les pel·lícules de ciència ficció americana dels anys 50 més sòlides i bones que he vist, lluny de les irregularitats argumentals que a vegades experimenten els films d'aquesta època i gènere. En aquesta ocasió, els comunistes volen absorvir la personalitat als nord-americans i convertir-los en ésser sense sentiments. Bé, lo de comunistes és la interpretació metafòrica dels invasors. Una delícia per als amants del gènere.

Una historia de violencia (David Cronenberg, 2005). Molt millor que Promesas del este, l'última de Cronenberg. Em va agradar i em va enganxar, Viggo Mortensen està esplèndid, sobretot en el punt clau del film en què es descobreix el que s'ha de descobrir. Sense ser un superpeliculón convenç, manté un bon ritme i estèticament és molt més que correcta. Probablement la que més m'ha agradat d'aquest director, juntament amb La mosca.

Cashback (Sean Ellis, 2006). Sense saber ni de què anava la vaig veure, i me va sorprendre. Pel·lícula britànica feta a partir d'un curt homònim, sobre la història d'un noi que entra treballar en un supermercat després de deixar la novia i de no poder dormir ni una sola hora durant dies. Tot i que cap al final se desinfla donant pas una mica al pastelisme, té tocs d'humor molt bons i algunes que altres coses curioses, tant en tema de guió com visualment, que estan força bé. Per veure sense ser excessivament exigent.

Crash (Paul Haggis, 2004). Hi ha dos elements al món del cine que tenen un gran poder ja de per si: els plans seqüència i les històries creuades. Crash es conforma de petites històries i des del començament enganxa, t'atrapa i penses que estas davant d'una obra amb moltes possibilitats. Però res més. La cosa es desinfla i els tocs cutres, els moments de vergonya aliena (lo de la capa, per als que l'hagueu vist), uns diàlegs justets justets, uns personatges així aixà i sobretot un missatge més que fàcil (tot i que a vegades queda confós) fan que hagi de dir que no em va agradar. Va aconseguir l'Oscar a millor pel·lícula i millor guió. Com per agafar-se en serio aquests premis...

Hijos de los hombres (Alfonso Cuarón, 2006). Genial. La ciència ficció necessitava des de feia temps una obra així, lluny dels putos efectes especials fets per ordinador i que omplen de bits la pantalla i embruten el gènere de mala manera. Perquè la ciència ficció no és només explosions i tiros entre naus i monstres espacials. La ciència ficció és el plantejament de situacions hipotèticament més reals del que podrien semblar, que ens han de portar a la reflexió. I Hijos de los hombres ho aconsegueix. Em va recordar molt des del principi a 12 monos, de Terry Gilliam. Tècnicament és impecable, amb dos plans seqüència antològics, i amb moments de tensió i emoció impagables. Extremadament recomanable.

Si voleu recomanar pel·lícules o maltractar-ne d'altres, feu-ho als comentaris!! Us ho agrairé!